sábado, 7 de diciembre de 2013

Retrovarianting o cómo sacarle jugo a Gelida

Por causas fastidiadamente intrínsecas a mi horario laboral, algunos sábados hemos ido a escalar de nuevo a Gelida. Como ya he contado alguna vez, Gelida fue nuestra escuela en el sentido estricto de la palabra. Durante los primeros años casi no salíamos de ahí, de tal modo que Esteve, pegues y pegues mediante, fue tachando todas las vías. Aun y así, el pobre, ahora me acompaña algún día para que pueda subir por las paredes hasta que el sol invernal nos abandona. Hecho que ha fomentado su capacidad imaginativa hasta niveles normales (es decir, muchísimo). Transcribo sus apuntes sobre el par de variantes que ha encadenado y la combinación que se le ha ocurrido después de comerse un caramelo de menta

Arreglada versió locals (dreta Boca plena de sika): Amb l’objectiu de continuar traient petroli a aquesta meravellosa paret que tants quilometres ens ha estalviat i que amb tants dies de bona escalada ens ha obsequiat, seguint les instruccions dels amics de Gelida, vaig realitzar la via amb una sèrie de restriccions, per tal de no tocar preses coincidents amb altres vies. Opino que és 8a.

Nova entrada directa Ventolera Còsmica: Es tracta de dues xapes noves que van col·locar aprofitant un desplom que hi ha a la dreta de l’entrada original que dóna lloc a dos o tres moviments de bloc per posteriorment fer un bon repòs i continuar amb la ventolera còsmica. També penso que queda de 8a.

I finalment, quant creiem que al pany de paret on hi ha la Boca plena de sika ja estava tot més que explorat, arriba la més rocambolesca de les combinacions possibles:

Retrovarianting: Amb nom inspirat pel company Guilera, la via neix amb el pas de bloc de l’arreglada (presa artificial) per flanquejar entre la segona i la tercera xapa cap a la Boca plena de sika i xapar-ne una xapa. Seguidament anem a buscar la poc estimada xorrera de la Winchester (poc estimada perquè ja gairebé ningú l'agafa per fer la via) i continuem per aquesta fins a fer el pas llarg de dalt. Seguidament, fem un flanqueig horitzontal que ens porta a fer el pas de dalt de la Tocat de l’ala i acabar sortint a la reunió d’aquesta.



L’única limitació de la via és no anar al forat de la Winchester, tot i que si es segueix la línia descrita, no és en absolut evident anar-hi.

L’altre inconvenient és que, abans de flanquejar cap a la Tocat de l'ala, per evitar gestos rars amb la corda, està bé col·locar una doble cinta on hi ha el pas llarg de dalt de la Winchester. De fet, per evitar la caiguda fent el pas, penso que avui en dia tothom ja ho fa d’aquesta manera.

Avui, hem estat un parell d’hores per allí i com que una de les vies afectades estava ocupada, he pujat tirant de cinta i provant les connexions entre les vies i surten tots els passos. La secció dura serà agafar la xorrera i sortir d’allà fent el pas dur original de la Winchester. A priori penso que serà més dura que les altres vies de Gelida, i que pot ser 8a+.

Ya para acabar, un apunte menos alegre sobre la parte derecha, donde están las vías más fáciles: mucho cuidado con algunas vías poco probadas y con pinta quebradiza; hace unos días hubo un accidente que podría haber acabado muy mal por un desprendimiento –escalador y bloque cayeron juntos- que partió la cuerda e hirió a tanto al escalador como a la aseguradora. 

Ojo!

4 comentarios:

Fernando dijo...

Vosotros dos hacéis ya cosas muy raras...

Fernando dijo...

Vosotros dos hacéis ya cosas muy raras...

Marieta dijo...

Anda! Mira quién habla -por doble- ;) jejejeje

Un beso muy grande!

PD. Que sepas que voy recomendando tu Picasa por estos mundos de Dios. Espero que no te importe...

Fernando dijo...

Es que hay que demnostrar que uno no es un robot, ¡y a veces cuesta pasar desapercibido!.
Recomienda sin problema, es público, es de libre acceso, es opinable... Por si acaso estoy encargando una armadura a un conocido playboy que últimamente tiene mucho éxito en una saga de películas.